La Franja de Ponent a l

Aquest 3 d’octubre vaig voler ser al Congrés espanyol per observar la presentació del nou estatut d’Aragó. Conec la poca ambició i la manca de desimboltura dels governants aragonesos, encapçalats pel seu president, en Marcelino Iglesias, i també era conscient del sentiment regionalista de bona part de la població amb els seus líders al capdavant. Però els discursos dels caps aragonesos del PSOE, PP, PAR i CHA no van deixar cap marge de dubte que fins i tot la definició de regió els va gran.

La confrontació, amunt i avall, era per veure qui escometia més contra l’estatut de Catalunya i qui adjectivava més quant d’espanyol és l’Aragó.

Espanyol i avorrit. Pot ser per això ja es preveia una jornada anodina i l’hemicicle ho palesava amb la seva buidor.

En acabar la sessió, els observadors que m’acompanyaven, com jo, no en teníem cap dubte: si l’Aragó mai havia estat una nació ara només en queda el record, perquè amb prou feines és poc més que una província de l’ampla Castella on Saragossa fa de sucursal.

Amb aquest desdenyós estatut s’enreixa la porta de la llengua i de la cultura catalana –i de l’aragonesa!-, una taca que Marcelino Iglesias i el seu equip s’han tret de sobre tant com han pogut en els darrers anys. La Franja de Ponent no és ni esmentada, de fet és, a consciència, minuciosament ignorada. No existeix. No existim. No hi som.

La identitat de desenes de pobles soterrada per uns covards enemics de la igualtat.

A l’estatut, a les seves paraules i també a les seves cares, quedava clar el protocol d’acció aragonesa: Confrontació amb els veïns catalans (que ven electoralment a Saragossa) i desintegració de qualsevol símptoma de cultura catalana dins els límits administratius d’Aragó.

Tot ha de quedar com una patena, castellana. Així els va.